TENDINT PONTS


Hoşgeldiniz.
Aquest bloc vol contribuir a tendir ponts.
Ponts entre cultures, entre cultura i societat, entre raó i sentiments.
Se escribe, aleatoriamente, en la lenguas que conozco o me gustan.
Aυτό είναι το σπίτι σας, i hope you will like it.



KARDIOGRAMA

- Deskriba iezadazu bere bihotza.
- Laku izoztu bat ematen du,
eta behin izan zen haurraren aurpegia
ezabatzen ari da bertan.


CARDIOGRAMA

- Descriu-me el seu cor.
- Sembla un llac glaçat,
en el que es va esborrant
el rostre del nen que un dia va ser.


(Poema del llibre Bitartean heldu eskutik, de l'escriptor basc Kirmen Uribe, nascut a Ondarroa a 1970, i un dels exponents de la nova generació de la cultura euskaldun).

UN BLOC SENSE FULLS, DE SAÜL GORDILLO

Si us agrada seguir l'actualitat política catalana, i a més sou bloggers, no deixeu de visitar el bloc de Saül Gordillo, periodista, i actual Redactor en cap de l'edició de Barcelona del diari El Punt. Hi podreu trobar, a més dels seus artícles i comentaris, tota una extensa llista de blocs de militants de totes les formacions polítiques, des de les CUP al PP...Una feina laboriosa que mereix una felicitació. Felicitats Saül pel teu blog i gràcies per haverme enllaçat!!!

LORCA, IN MEMORIAM (1898 - 1936)



Avui fa setanta anys que va ser afusellat pel feixisme un dels poetes espanyols més importants del segle XX, el granadí Federico García Lorca. El seu interés per la cultura popular i la seva voluntat d'extendre la cultura a àmplies masses de treballadors i camperols, va lligar perfectament amb el règim de llibertats instaurades per la II Republica, de la qual en va ser defensor. La seva condició de lliure pensador, la seva obra crítica amb l'Espanya obscura del catolicisme, i la seva homosexualitat reconeguda, el van fer un enèmic als ulls dels estaments més retrògrads (Esglèsia, Exércit...) que el 18 de Juliol de 1936 van donar un cop d'Estat per acabar amb la República. Un mes més tard, Lorca era delatat, detingut i afusellat a la seva terra. Us poso un poema titulat Canción de la muerte pequeña, en homenatge al gran poeta.



Prado mortal de lunas
y sangre bajo tierra.
Prado de sangre vieja.

Luz de ayer y mañana.
Cielo mortal de hierba.
Luz y noche de arena.

Me encontré con la muerte.
Prado mortal de tierra.
Una muerte pequeña.

El perro en el tejado.
Sola mi mano izquierda
atravesaba montes sin fin
de flores secas.

Catedral de ceniza.
Luz y noche de arena.
Una muerte pequeña.

Una muerte y yo un hombre.
Un hombre solo, y ella
una muerte pequeña.

Prado mortal de luna.
La nieve gime y tiembla
por detrás de la puerta.

Un hombre, ¿y qué? Lo dicho.
Un hombre solo y ella.
Prado, amor, luz y arena.

PETIT RELAT DE LES VACANCES

Hola de nou a tots i totes. Acabo de tornar del meu viatge pel nord de la Península Ibérica, del qual us faré cinc cèntims en aquest post. La idea era fer un viatge per tot el cantàbric: Euskadi (només Bizkaia), Astúries, i el nord de Galicia; Cantàbria quedava descartada, ja que ja l'haviem fet a les vacances de primavera. Tres persones (a una de les quals no coneixia gens) en el meu cotxe i sense fer cap reserva prèvia; sobre aquestes dues questions faré un comentari al final...
Doncs bé, el viatge començava amb un error clamorós: tothom s'havia oblidat de la càmara de fotos...Així que per fer aquest post he hagut de fer una mica de hunting per la xarxa per trobar fotos dels llocs que he visitat...
La primera parada era Bilbo, on havíem quedat per dinar amb la familia d'un dels viatgers. Aquesta ciutat cada vegada m'agrada més, i cada vegada està més maca. La veritat és que la reconfiguració de la ria està sent magnífica. Hem tingut sort, i hem trobat una pensió al casc vell de la ciutat, molt a prop de la Plaça Nova (Barria), i a un preu molt asequible. La veritat és que el botxo (en euskera vol dir forat: és el sobrenom que rep Bilbo, que està geogràficament entre muntanyes, en un clot) està bastant buit: és diumenge, i la gent està fora esperant a que més endavant siguin les festes de la ciutat. Encara així es pot anar de potes, i degustar el deliciós bacallà al pil pil; això sí, la nit és presenta bastant morta, amb pocs bars oberts, però que tanquen bastant tard. Ens sorpren la quantitat de punkies i homeless que habitan el casc vell.

Al dia següent ens dirigim cap a la costa de Bizkaia, pasant per Mungia, Bermeo, i fent la primera parada a l'Ermita de San Juan de Gaztelugatxe, un temple cristià amb clara inspiració marinera, que està situat a una petita península. Per accedir, s'ha de pujar per una passadís que recorda a la muralla xinesa, i que té més de 200 graons...A mig camí, i després d'haver dormit més ben poc...ens faltava l'alé, però vam arribar al capdamunt de la petita formació rocosa. Des d'allà la vista és magnífica, i ja es pot veure la bahía de Bakio, el següent municipi. Un lloc de visita imprescindible si esteu per aquella zona, ja que només està a un centenar de quilòmetres de Bilbo, i les carreteres que hi donen accès no tenen desperdici.



Acabem la nostra visita a aquesta part de la costa d'Euskadi dinant a Plentzia amb la Sra. de Amundsen, que ens ha reservat lloc a una terrassa magnífica, amb vistes a la ria. Eskerrik asko Sra. de Amundsen per la seva atenció i per la bona elecció del lloc per dinar, i per la minivisita guiada al municipi.

Abans de dinar, fem una cervesa a un bar: agafem la canya, i sortim fora del bar a beure-la al parc, amb la resta de gent, joves, families que fan el vermut...Vaja, sembla que això de beure al carrer no té perque ser una cosa incívica...tal i com ja havíem comprovat a Bilbo, tant de dia com de nit...

Una questió: aquest poblet té parada del metro de Bilbo, així que ja no teniu excusa per fer-hi una escapadeta; el passeig de la ria fins a la platja és fantàstic.


Desprès de dinar a Plentzia, ens dirigim cap a Astúries, passant per Cantàbria de manera purament testimonial. Per sort l'autovia del cantàbric té unes vistes magnífiques sobre la costa, cosa que fa més agradable el viatge de gairebé 200 quilómetres fins al primer poble d'Astúries que ens interesa, que és Llanes, on tenim intenció de buscar allotjament. En arribar, ja veiem que la cosa estarà difícil donat el volum de gent que hi ha en una població tan petita. Ens dirigim a l'Oficina de Turisme, on agafem un llistat d'hostals i pensions; truquem a totes, i totes estan completes...Mal començament...La veritat és que no em va agradar massa l'ambient de Llanes: moltes families, ultramassificat...Turisme tipus Lloret que fa perdre a aquella vila tot l'encant del petit port i de la zona antiga...Però no desesperem i continuem, parant als poblets que trobem de camí a Ribadesella...No hi ha res...


Arribem a Ribadesella. El poble encara està de resaca del Descens Internacional del Sella, que ha estat uns dies abans...Els carrers del centre oloren gairebé igual que els de Pamplona després de San Fermin...El poble és molt bònic, tal i com podeu veure a la foto que teniu a sota d'aquest text. Continuem la nostra recerca d'hospedatge, però no hi ha res...I la nit ens està agafant...Decidim sopar, i agafar una guia de Gijón.

A Gijón trobem una pensió a un barri perifèric; arribem a mitjanit, extenuats, i ens anem a dormir tenint clar que d'allà hem de sortir al dia següent ràpid. Al dia següent ens aixequem ràpid i sense esmorzar ens dirigim a Oviedo, amb l'intenció de trobar alguna cosa digne per estar un dies. Tenim sort: trobem una pensió al centre d'Oviedo que està molt bé i el preu és raonable; decidim quedar-nos uns dies. Anem a esmorzar a un bar amb nom mitològic, Parsifal, però en lloc de demanar pel Sant Grial o per Wagner, ens inclinem pels entrepans i els pinchos de tortilla, que bona falta ens fan...Necessitem una nit de farra, al menys jo, que sóc l'únic que té carnet de conduir, i que ja porto masses nits de fer bondat per conduïr al dia següent...

Oviedo és una ciutat que m'ha sorprès gratament. Una ciutat no massa gran, ben ordenada, i molt neta. Al centre té un parc grandiós, molt ben cuidat, i amb una varietat d'arbres i plantes dignes d'un jardí botànic. A l'ombra s'està perfecte ens aquests dies d'Agost amb un sol de justicia. El centre històric que gira al voltant de la catedral és molt acollidor, i és el lloc perfecte per fer unes sidres, que naturalment no es venen per gots: has de comprar l'ampolla sencera...que només val 2'5 euros (gairebé fa riure, però és cert)...i escanciar tú mateix...naturalment de la primera ampolla va la meitat al terra...però tot és començar i agafar-li el pols...

Sortim per la nit: no hi ha massa gresca, la gent està a la costa, però encara així hi ha alguna gent pels bars, que s'animen bastant tard. A una plaçeta del centre observem que la gent fa un botellón molt curiós: tots beuen una cervesa tamany litrona, a la que apoden tocha (gran)...Seguint la fraseologia popular de Donde fueres haz lo que vieres, anem a un bar i demanem una tocha, que efectivament era la cervesa gran que buscàvem...Si en Joan Clos anès per aquelles latituds, cauria per terra...Seguim el nostre periple, i trobem un bar magnífic, que sembla ser un punt de trobada de la bohemia local...Bancs per beure fora, jazz, i gents de totes les edats, però tirant cap a grandets...Molt agradable. Acabem la nit a un bar musical on fem amistat a uns nois de Markina (Bizkaia) que fan la mateixa ruta que nosaltres...però en bicicleta...Jo no sé si haguessin passat el test antidoping, però la prova d'alcoholemia no la haguèssim passat cap dels que estàvem allà...Menys mal que tots anàvem caminant a les pensions...Primera farra amb cara i ulls del viatge, i naturalment, al dia següent, dormir i descansar...Per la tarda anem a un ciber, per poder trobar telèfons d'allotjaments a Ribadeo, primera població gallega al passar Astúries. Tenim sort, trobem una a molt bon preu...Els tres tenim por de que un preu tan baix sigui sinònim de lloc cutre...però és el que hi ha...caldrà esperar aconteixements...

Continuem el nostre viatge, direcció cap a Galicia. En el viatge parem a prendre alguna cosa a un poblet encantador anomenat Luarca. Una vila marinera, a la qual s'accedeix per una estreta carretera tallada a la vora del mar. Prenem una cervesa al costat de la Confraria de pescadors, i veiem com arriben dos vaixells petits amb la pesca del dia: la netegen, la posen en caixes, i pasen a la llotja per ser venudes...Més tradicional imposible...Realment m'hagués agradat quedarme allà, però ja haviem reservat la pensió a Ribadeo.
Arribem a Ribadeo; el pont de la ria separa Astúries de Galicia. Arribem a la pensió que està situada a una part nova de Ribadeo molt propera al centre. Grata sorpresa: la pensió està a un sisé pis amb ascensor, llums automàtiques, internet gratuit, nevera amb aigua mineral gratis...La sort està del nostre costat aquest vegada. Sortim pel centre a dinar: hi ha una fira de polbo a feira (pop a la gallega) i altres productes de la terra. Qualitat exquisita a un preu molt raonable. Amb l'estòmac ple, donem una volta per la ria, que té una petita platja al final, i una part habilitada per poder banyar-se en les aigues gèlides d'aquells territoris...En front de Ribadeo, es pot veure Castropol, un poble asturià que comparteix ria amb Ribadeo. Després visitem l'Oficina de Turisme, en recerca d'una dada esencial per l'excursió del dia següent: el moment del dia en que la marea està més baixa...Després us explicaré perqué...Arriba la nit, i sortim a sopar; baixem fins al port, on ens fiquem a un restaurant on es sopa a base de racions; tot es peix i marisc de la pesca del poble, amb carns i verdures de la terra. De fàbula, i a preus irrisoris si els comparem amb Barcelona. Després anem a fer unes copes. La nit està tranquila, però es va animant. Hi ha un carrer on es concentren els bars de copes, i la gent. Les discoteques estan buides o tancades; només hi ha una, que és on acaba tot el mon que hem vist als diferents bars. Segona trobada amb els nois de Markina...Segona nit de farra amb cara i ulls...


Al dia següent ens aixequem no massa d'hora, perque no feia falta...L'hora de marea baixa era a les 12:33 hores...I perqué el tema de la marea? Doncs perque voliem visitar la Praia das Catedrais (Platja de les Catedrals), una formació rocosa esculpida per la força del mar, que només es pot visitar a peu de manera completa en les 3 hores que dura la marea més baixa; en aquella estona es pot caminar per sota dels arcs, i per les grutes i coves que ha fet el mar amb el pas del temps. Visita IMPRESCINDIBLE. Està a uns 15 minuts en cotxe des de Ribadeo. Les fotos parlen soles...



Abandonem Ribadeo, amb un grapat de telèfons d'Ortigueira, Cedeira, i com a solució extrema, Ferrol. De viatge cap a Ortigueira, ens desviem un moment per veure l'Estaca de Bares i el seu far, que és un dels caps més importants de la costa gallega, i del conjunt de la península. Arribem a Ortigueira, de la qual teniu foto més abaix. Una vila preciosa, amb una ria rehabilitada i feta passeig fins el mar. Però no tenim sort: tant Ortigueira com Cedeira (que està en festes), tenen tot complet, així que al final hem de dormir a Ferrol on trobem una pensió bastant cutre a les afores de Ferrol; tant afores, que al passar el carrer ja estaves a Narón, que és el municipi anterior per la part Nord. Decidim anar al centre a sopar, agafant el cotxe de nit per primera vegada en tot el viatge. La ciutat està morta; pocs llocs per sopar, però el que trobem està prou bé i la cuina de la terra no decep. Això si, per fer una copa la cosa està difícil. Al poc temps tornem a la pensió, amb ganes de dormir molt i d'oblidar aquella ciutat.


Al dia següent, decideixo jugar una carta que ens pot salvar la desfeta de Ferrol si surt bé, i si no, doncs tornar cap a Barcelona. Parem a Lugo capital, i demano una guia blanca per poder trobar telèfons de pensions a Monforte de Lemos (interior de Lugo, a prop d'Orense) on en aquells dies estaven de festes: vaig estar allà l'any passat, i l'ambient és increible, però hi havia el risc de no tenir hospedatge. La sort ens fa l'ultim somriure del viatge: hi ha habitació, i decidim quedarnos un parell de nits. Els altres dos em miren amb cara escèptica quan els hi parlo de riuades de gent jove ocupant bars i discoteques, en un poble que ells no saben ni colocar en un mapa...

A la nit, l'escepticisme es converteix en alegria, en veure que encara no és mitjanit i l'explanada on es fan els concerts està plena de gom a gom...A més, vaig coincidir amb diverses amistats que vaig fer l'any passat i amb gent de Barcelona habitual de la zona, cosa que va fer encara més divertides les nits...Monforte, que gran ciutat!!!!...Els bars musicals del carrer Duquesa acostumen a tancar a les 7 o les 8, i algun aguanta fins a les 10 del matí... A més de la festa, podeu gaudir de la millor carn de vedella de la terra, i del vi Mencia, l'únic vi negre de la regió de qualitat, i que fa un perfecte maridatge amb les carns de la regió...I a més, podeu gaudir del passeig fluvial pel riu Cabe que atravessa la vila (ho veieu a la foto), i amb excursions als canons del riu Sil, a pocs quilòmetres d'allà.

Al dia següent vaig jugar un partit de futbol a una aldea propera a Monforte: impresionant. El poble com a espectadors del partit, i tota l'estona parlant un gallec molt tancat impossible de comprendre, en un camp municipal que era més bé un camp de blat segat i amb porteries...Carisma en els jugadors, que anaven dels 18 als 58 anys...En fi, pachanga de poble, pero de 90 minuts, i dues prorrògues de 15 minuts...Resultat final 7 a 5; jo estava en l'equip guanyador a pesar d'un desafortunat autogol (pensava que em matarien allà mateix els autòctons, que es van cagar en la cona da reina diverses vegades...)

Després d'uns dies de festa a Monforte, decidim tornar a Barcelona. Per cert, en la nostra estància a Galicia no vam veure gairebé incendis, ja que la part que vam visitar està fora de la costa occidental de A Coruña i Pontevedra, les regions més castigades pels piròmans...(Lumes nunca mais!!!).

La tornada a Barcelona va ser tranquila, fins arribar a Lleida, on va començar el diluvi universal fins Barcelona ciutat. La boira al Bruc es podia tallar amb ganivet...Condicions de conducció molt adverses, que després de més de 2600 quilòmetres em van fer patir de valent...Barcelona ciutat, en especial Ciutat Vella, estava inundada, amb un pam d'aigua a molts carrers planers.

Conclusions finals:

1-No tornaré a fer un viatge sense reservar prèviament hospedatge.

2-No tornaré a fer un viatge amb gent que no conec (això gairebé mereix un altre post...)

3-Cada vegada tinc més clar que el turisme interior val molt la pena, tant per preu com per qualitat i per varietat.

4-Porto 2 anys seguits anant a Monforte, i penso que l'any que ve repetiré...

VACANCES!!!

Amics i amigues:

Me'n vaig de vacances cap al Nord: Euskadi, Astúries, i Galicia son els llocs escollits. A la tornada espero poder-vos relatar grans experiències i penjar bones fotos...Petons i abraçades!!!
Toni.

CONSTRUCCIÓ

Aquest últims dies estic descobrint a un gran autor de la música brasilera, Chico Buarque, que a més és conegut pel seu compromís polític amb l'esquerra transformadora. Us poso a tall d'exemple aquesta cançó, titulada Construçao, i que parla d'un treballador de la construcció que té un accident laboral mortal, una realitat, per cert, que ens a tornat a colpir recentment amb la mort de 5 treballadors en les obres del 22@ barceloní. Us paso la lletra traduïda al castellà per a que la podeu gaudir en tota la seva plenitud.



CONSTRUÇAO

Amó aquella vez como si fuese última
Besó a su mujer como si fuese última
Y a cada hijo suyo cual si fuese el único
Y atravesó la calle con su paso tímido
Subió a la construcción como si fuese máquina
Alzó en el balcón cuatro paredes sólidas
Ladrillo con ladrillo en un diseño mágico
Sus ojos embotados de cemento y lágrimas
Se sentó a descansar como si fuese sábado
Comió su pan con queso cual si fuese un príncipe
Bebió y sollozó como si fuese un náufrago
Danzó y se rió como si oyese música
Y tropezó en el cielo con su paso alcohólico
Y flotó por el aire cual si fuese un pájaro
Y terminó en el suelo como un bulto flácido
Y agonizó en el medio del paseo público
Murió a contramano entorpeciendo el tránsito

Amó aquella vez como si fuese el último
Besó a su mujer como si fuese única
Y a cada hijo suyo cual si fuese el pródigo
Y atravesó la calle con su paso alcohólico
Subió a la construcción como si fuese sólida
Alzó en el balcón cuatro paredes mágicas
Ladrillo con ladrillo en un diseño lógico
Sus ojos embotados de cemento y tránsito
Se sentó a descansar como si fuese un príncipe
Comió su pan con queso cual si fuese el máximo
Bebió y sollozó como si fuese máquina
Danzó y se rió como si fuese el próximo
Y tropezó en el cielo cual si oyese música
Y flotó por el aire cual si fuese sábado
Y terminó en el suelo como un bulto tímido
Agonizó en el medio del paseo náufrago
Murió a contramano entorpeciendo el público

Amó aquella vez como si fuese máquina
Besó a su mujer como si fuese lógico
Alzó en el balcón cuatro paredes flácidas
Se sentó a descansar como si fuese un pájaro
Y flotó en el aire cual si fuese un príncipe
Y terminó en el suelo como un bulto alcohólico
Murió a contramano entorpeciendo el sábado





Powered by Castpost